pànic

Sí, aquesta seria la paraula exacte, pànic.
A què? Fàcil, a viure.
Puntualitzo: tinc pànic a viure massa ràpid, a llevar-me demà com qualsevol dia, i descobrir que de mica en mica ja ha anat passant el temps, que tot ha quedat enrere.
Tot al meu voltant va canviant. La majoria de les meves amigues estan 'feliçment aparellades', per dir-ho d'alguna manera. L'ESO ja ha quedat definitivament enrere. S'acaben els dies en que encara som quatre a casa. Ara començarà l'institut, sí, però ja no serà com abans. A cada canvi de classe serà dur no veure el teu somriure i notar l'escalfor del teu cos a prop meu, cada cop que t'acostaves per fer-me un dels teus 'besitos', i així també sentia la teva olor, que ara em persegueix a cada racó on vaig. Què se'n faran de les tardes amb la Catherine? Igual que totes les estones passades amb la Magda, quedaran sempre dins meu, amb cada petit detall que encara recordo. Tots els treballs 'silaban' també quedaran enrere, i a partir d'ara, sobrarà un lloc a la porta del pati de l'institut. Però espero que cada cap de setmana i cada dia lliure poguem tornar a ajuntar-nos, totes 13. Hauré d'ampliar les meves hores d'estudi, vull compensar aquest últim any, que reconec que he fet una mica el tonto. I mil coses més que han anat canviant de mica en mica, i que encara queden per canviar. I ara, dins meu, només puc sentir la nostàlgia de tots aquests moments, i no puc evitar, encara que dolgui, pensar en tu. En tots i cada un dels moments que he arribat a passar amb tu (encara que siguin petits, insignificants per molt gent). Ara tot això ja és part de mi. Igual que el sentiment d'esperança (dos mesos i quatre dies... i encara seria capaç d'acceptar-te una disculpa), que em fa creure que algun dia d'aquests podré tornar a dormir acompanyada de les teves paraules. Igual que aquest pànic constant, que em fa pensar que potser tota aquesta historia ja ha tingut el seu final, i que recordan-te només faig que perdre el temps, desaprofitar cada moment que ara estic vivint.

parada obligatòria

No puc evitar fixar-me en la gent que passeja un dia qualsevol pels carrers de l'Hospitalet (parada obligatoria de l'excursió d'avui per recollir la tieta).
Hi trobes per exemple:
La típica familia de tres fills que surt de les quatre parets del seu pis per respirar aire net i així els nens corren amb tota la seva llibertat (això sí, vigilan sempre de no baixar de la vorera). És dur veure com majoritàrimant la mare va sola amb ells, o de vegades amb la simple ajuda d'una de les filles grans. M'agrada creure que el pare és a treballar, per poder tirar endavant la família.
En fi, també hi trobes sovint la colla d'amics, que seuen en qualsevol racó amb l'únic objectiu d'estar fora de casa, parlar de qualsevol cosa, etc. (Segons la tieta, "són quatre marrecs que totes les nits es dediquen a menjar pipes, cridar com bojos i lligar amb qualsevol. I encara se't posen allà sota la terrassa a fabricar-se els porros! Si si, només t'aboques una mica al balcó i ja sents aquella olor tan forta de la xocolata. Ho he vist fer tantes vegades que si em donéssis tots els estris te'n sabria fer i tot.) Vale, segurísim que té raó, però segurísim també que no tothom és així. Em nego a creure que per aquest barri no hi ha ni una ànima bona (la mama com sempre, em porta la contrària).
Tots els que corren més que passejar són dels més vistos. N'hi ha de totes les edats, i tan homes com dones. Això sí, tots ben solitaris. Les dones normalment vénen o van a comprar i els homes no se sap, cadascú es pot imaginar el que vulgui.

...i molts altres que també són al carrer.
El que no em puc deixar abans d'acabar d'explicar les meves sensacions cap a aquests barri, és que de tota la gent que passeja, la que he descrit, es podria dir que el 80% es veu clarament que és de fora. Molts sudamericans, algun que altre moro (les dones pobres, sempre tan tapades em fan patir), catalans també, etc etc.
Però m'agrada veure que entre ells hi ha molt bon ambient. No és com un poble, que tothom es coneix amb tothom, però aquí tothom s'ajunta siguis d'on siguis.

:)

nits

Cada nit faig el mateix.
A quarts d'una quan a la tele ja no fan res de profit, o s'ha acabat la pel·lícula em desplaço intentant no fer soroll per la casa, fins a la meva habitació. Obro la finestra de bat a bat, així entra una mica de la poca fresca que hi ha en aquests dies d'estiu tan calorosos. Normalment ja porto el pijama, així que de seguida apago tots els llums menys el de la tauleta de nit, que no té gaire potència, i mantinc l'esperança que des de darrere la porta no es pugui veure ni una escletxa de llum, així no saben que encara sóc desperta. Agafo el llibre que tinc al costat mateix, aquesta nit continuo entre les romàntiques pàgines de 'sentido y sensibilidad' de Jane Austen. M'endinso en la novel·la, encara sense entendre com encara puc soportar les històries romàntiques. Suposo que espero que aquesta sigui diferent de les típiques, que no em presenti el típic final feliç de cada parella.
En fi, m'estic una hora més o menys, fins que començo a notar que la son ja m'atrapa. Aparto en un racó el llibre i les ulleres, i apago el llum.
La suposada son que em semblava tenir, desapareix en la negror de la nit. No ho puc evitar, tinc la ment ben clara, i sé perfectament que encara em queden unes hores per aconseguir aclucar els ulls.
Els primers pensament se'n van a fer un resum del que ha estat el dia. Acostumo a acabar ràpid. Els meus llargs i solitàris dies d'estiu no dónen molt de sí.
I evidentment no em paro a pensar en el que m'espera quan em desperti al matí, serà el mateix de cada dia, pura rutina sense sentit.
Així que, no sé com m'ho faig, sempre acabo pensant en el mateix. Ell, o més aviat, els records que me'n queden.
Aleshores tot s'ensorra. De vegades vénen les llàgrimes que evito amagar durant el dia. D'altres, senzillament, miro de trobar una raó, un perquè de tot plegat. Sempre intentant no caure en la temptació de recordar tots els moments passats, que ara em persegueixen en els meus pitjors malsons.
Fins que no han passat ja unes hores (normalment són ja les tres tocades) no aconsegueixo tancar els ulls i intentar oblidar-me de tot. Només intentar-ho..
I així passo les nits. Entre records que encara no sóc capaç de guardar en un calaix i tancar-lo amb clau, i aquell punt d'esperança que sempre duc dins que em diu que tot anirà bé.

ells dos

Cap mot era capaç de sortir dels seus llavis, cap.
Confusió, nervis, desig, passió... amor.
Tot va passar molt ràpid. Ell li agafà la mà, amb tendresa, com si tingués por de fer-li mal, però al mateix temps amb prou força com per que ella es guiés pels seus passos, seguint-lo fins a l’entrada de casa seva. I de sobte, ràpid, sense temps per pensar-ho, els llavis d'ell es van anar acostant als de la noia, apassionadament, fins a arribar a fer aquell petó tan desitjat. Els segons es van aturar, res ni ningú els podia fer tornar a la realitat. En aquell mateix moment tan sols hi havia dues persones al món: ells dos.

:)